magalí

Tot això va passar quan ell treballava al Sant Pau. De zelador. Dels que porten els malalts amb camilla d'aquí cap allà, sense parar quiet. Era el millor: Es coneixia com el replà de casa tots els racons de l'hospital; de fet, era com si fos casa seua. Portava els malalts sobre aquelles feixugues lliteres amb una velocitat inaudita pels espaiosos i tronats passadissos de l'hospital. Mai ni una queixa de cap malalt.

Tot i la rapidesa dels viatges, encara li donava temps per parlar-los una estona, i els malalts li tornaven un somriure ampli, potser de vegades foteta. Algun cop, la gent se'l mirava de cua d'ull i altres deien al passar -guaita tu, ara fins i tot els subnormals treballen!- però ell no en feia cas i tirava endavant amb el cap ben alt.

Era feliç. S’abocava a la feina amb cos i ànima, i això el feia sentir-se bé. Tot i això, notava que alguna cosa faltava a la seua vida. I és ell,que havia superat fronteres i trencat murs de perjudicis, mai havia sentit el contacte del petó d'una noia.

Tot anava com sempre fins que un dia la va veure entre bastidors: els cabells, del color de les fulles a la tardor, graciosament espargits damunt del coixí, i la pell, suau, blanquíssima, motejada per milers de pigues brunes que s'estenien del seu nas esvelt fins a l'infinit. Nomès el carmesí dels llavis trencava la monocromia. Amb la bata blanca i els llençols també blancs, tot el conjunt feia un efecte de visió; era el seu àngel. Tan embadalit estava que quan ell mateix la va deixar suament a la seua habitació, encara no s'ho creia.

Les coses anaven tirant, com sempre, però en la seua vida alguna cosa havia canviat. Durant els torns de tarda, durant l'hora de dinar, feia una escapada i l'anava a veure a través dels vidres de la sala de cures intensives. Al principi no ho feia gaire sovint, però desprès, cap a la segona setmana del seu ingrés a l'hospital, les visites al passadís de cures es van intensificar. A més, de casualitat, havia sentit part d'una conversa entre infermeres i en va pescar el nom: es deia Magalí. Magalí, la seua reina, la seua senyora. Un dia va falta a la feina. La primera vegada en 3 anys. Era per estar amb ella. Les hores, al seu costat eren fugaces, i es passava les tardes acaronant-li lànguidament els cabells a través dels vidres de la sala. Però el punt d'inxflexió va arribar el dia que va decidir entrar a l'habitació. Va fer el cor fort, va agafar aire i va obrirla porta. A desgrat seu, des de dins l'habitació tot es veia igual. No hi havia cap diferència, a exepció del "biiip" del monitor. Va agafar una cadira i es va assentar a la seva vora. Ara, a diferència, no li passava pel cap acaronar-la, amb tan sols ser a la seua vora, i sentir la seua respiració pausada en tenia prou.

Aquest procés es va anar repetint al llarg de 4 mesos, durant els quals les seues visites al passadís de cures cada cop eren més freqüents i més llargues. Fins i tot fora d'hores de feina. Fins i tot una infermera, estranyada, li va preguntar si hi tenia algun familiar, que venia tant. Li va dir que més que això. La infermera el va mirar estranyada. És clar que en aquell moment ja tothom el prenia per boig, però a ell li era igual, nomès volia estar amb la seua reina, la Magalí. Una nit, assegut a la seva vora, va començar a parlar-li. Primer li explicava com havia anat el dia, però poc a poc li anava fent confessions cada cop més profundes i tendres. Ell nomès esperava una resposta, un petó, alguna cosa. Ell esperava i esperava, però ella es mantenia com allunyada, sense contestar, absent.

El final tràgic era inevitable. Un dia, va entrar al passadís de cures com un remolí. Les infermeres, tot i que ja habituades a les seues visites, van provar de barrar-li el pas en veure'l d'aquella manera. Ell, enfurismat, les va apartar amb violència i va entrar dins. Ella, com sempre, plàcidament adormida. Ell, roig i disposat a provar-ho una última vegada. No podia fallar. Ell estava amb ella des de sempre, era el seu criat, el seu vassall més servil. L'havia d'estimar per força! En veure que ella es mantenia immutable, ell arrencà a plorar, camí de les escales, cap a la terrassa.

Aquí entrem en el territori que està a la frontera, sovint desdibuixada que separa els fets verídics de les llegendes, però hi ha qui diu que, quan ell es va llençar al buit des del dinovè pis, unes llàgrimes grosses van lliscar per les galtes de la noia en coma, la Magalí.

primavera

s'apropa el bon temps...



Ara sona: song to sing when i'm lonely- john frusciante

http://www.youtube.com/watch?v=Kx8FE2jZ7nk

agost

És curiós com alguns elements s'aferren caparrudament a sobreviure, malgrat el pas inexorable del temps, els agents meteorològics, i els cops fatals de motoserra. Heus aquí l'exemple: el tronc, negre i clivellat per les gelades i el sol de l'estiu.
Tot emmarcat rere les males herbes daurades pel sol de l'agost. Un skyline digne Manhattan, però en rústic

crepuscle

La llum crepuscular és màgica. Foto feta l'hivern passat, al coll de las Bruixas, en una excursioneta al Turbó.