Un conte. Espero que agradi a tothom
La bèstia de la Clamor
Aquell dia el Tomeu, el mosso de la Casa Mitjana d’Almacelles s’havia llevat d’hora en un llit que no era el seu. Encara no havia sortit el sol i ell ja enfilava el camí pedregós amb el matxo carregat de sarments per anar-los a plantar en un bancal dolentot del fondo de la Clamor Amarga, a un parell d’hores del poble.
Tot i que el Tomeu feia estona que era al tros, encara no s’havia posat a treballar. Només arribar, havia estirat la borrassa arrecerat al sol i s’havia posat a menjar un bon tall de xoriço i a xarrupar de la bóta de vi com un mamelló. S’havia de refer dels excessos de la nit.
Després de molta estona i ja ben esmorzat, el mosso es va decidir a tocar feina. Quan va ser vora el matxo, però, ni rastre del sarments. Aquella bèstia, que devia passar més gana que els gossos de Gimenells, s’havia deslligat el ramal i s’havia cruspit els sarments de tres en tres.
-Mala bèstia!-va bramar el Tomeu- Què fotré jo ara? Sisquere rebentessis aquí mateix!- xisclava, mentre una pluja furiosa de garrotades queia sobre el llom del pobre animal. El Tomeu, però, que se les sabia totes, es va posar a barrinar de seguida com sortir-se’n.
–Ja ho tinc!-es va dir. En una espona vora l’om, creixia una gavernera enorme, gairebé alta com un arbre. El mosso va pensar que si tallava les branques de la gavernera i les plantava com si fossin sarments, l’amo de la Casa Mitjana, que a part de cornut era més ruc que la patusca, no s’adonaria de re, i després ja se’n empescaria alguna. I dit i fet: primer, amb el xapo va tallar les rames més grosses i després les va fer totes de la mateixa mida amb les tisores de podar. Quan ho va tenir tot fet va començar a fer els forats, vint per renglera i a dotze pams, com havia dit l’amo. Quan va acabar amb els sots va agafar la poda i la va començar a plantar. El Tomeu treballava ràpid i en poca estona ho va tindre acabat. Mentre s’eixugava la suor del front i es treia la faixa, el mosso va contemplar la seua obra. La gavernera, igualment negra com els sarments, feia goig de veure, tota plantada. De lluny, l’enganyifa ni es notava.
El mosso va pensar que es mereixia un bon descans i es va posar i a menjar i a veure fort. Entre el cansament i els vapors del vi, de seguit es va endormiscar.
Mentrestant, un parell d’ulls negres com l’estalzí brillaven entre el siscar.
El mosso de la Casa Mitjana es va despertar calmosament i va anar a fer un riu vora la clamor. Des de que s’havia adormit, el temps s’havia girat i ara feia fred i una boira densa venia des dels plans del Torricó. Apujant-se la bragueta, el Tomeu va pensar que si es donava pressa encara arribaria al poble amb llum. L’últim que volia era quedar-se a les fosques lluny del poble, en un lloc com aquell. Corrien històries sobre el lloc i el temps no acompanyava. El Tomeu va anar a buscar el matxo i el trobà nerviós, donant potades i retorçant-se, ansiós per alliberar-se de la soga que el fermava. La bèstia, que mai havia vist la boira, devia estar espantada, va pensar. Quan ho va tenir tot carregat, el va deslligar i no va tindre temps de dir ni ase ni bèstia que el matxo ja corria desesperat, allunyant-se entre la boira. –Cagon lo ruc de déu!- cridà el mosso- Només me faltae aquesta ara!-va dir.
Mentre la boira humida i densa anava cobrint el fondo i el fred es feia amo i senyor de cada racó, un bramul trèmul, gairebé imperceptible, va trencar el silenci i es va escampar per les parets de la vallada, expandint-se fins a perdre’s. Un calfred recorregué l’espina del mosso, que recordà les històries que contaven del lloc. El mosso pensà que allò només eren orqueries per espantar la canalla, o que potser era el matxo, que s’havia empantanegat no gaire lluny d’allí. Amb aquells pensaments s’animà una mica. Altra vegada, però, un so quasi inaudible però clar, com d’aigua, arribà on era el mosso. El mosso restà quiet. Parà l’orella i ara tan sols sentia els batecs del seu cor que li pujaven a la gargamella. La boira se li condensava a la gorra i les gotes li baixaven per la cara, ajuntant-se-l’hi totes al clotet de sota el coll.
Ara de nou, però aquesta vegada més clar i més fort, se sentí un xipolleig provinent de la clamor. Allà baix, entre les sisques, hi havia alguna cosa. El Tomeu, cagat de por, va anar a buscar el xapo, però no hi arribà a temps. Un cop sec al cap el tombà sobre els brots de gavernera. Era mort.
Al poble de d’Almacelles, van tornar les velles històries sobre la bèstia de la clamor i la gent evitava sortir quan ja era fosc. De mentres, l’amo de Casa Mitjana reia per dintre; tornava a dormir al seu llit.
