Encara que la persiana és oberta, tot és a les fosques. És de nit. Només un raig de llum somort, que no se sap ben bé d’on surt, desdibuixa tènuement l’espai. El mobiliari, impersonal i anacrònic, fan pensar en una habitació de pensió o d’hotelet.
Al fons, un gran túmul. Amb el llit sense desfer, i enfundat encara dins l’esmòquing, que li va cenyit com un neoprè, algú dorm, estirat de panxa enlaire, entre clàxons llunyans i esbufecs apressats que es filtren per les parets de pladur.
Ronca. Uns roncs amples, nasals. Pletòrics. El nostre home (si, és un home) traspua felicitat. Quan les bestials expiracions dels roncs li ho permeten, un somrís se li dibuixa en aquella cara de pa de quilo.
Tot plegat resulta harmònic.
Ja és demà i l’habitació és buida. Després d’una bona dutxa i un esmorzar de tres plats, el nostre home, diguem-li Esteve, es passeja pel carrer, amb gambades colossals, trepitjant ben ferm les llambordes. Fins i tot saluda algun vianant anònim, que torna la salutació estranyat o no sap ben bé que fer, igualment estranyat. Ell, però, continua caminant, amb aquell somriure gairebé impertinent.
La cosa continua, i ara compra. Marcs de foto, corbates, llibres que sap que mai no llegirà. Embotit novament dins l’esmòquing, amb un clavell a la solapa i carregat de bosses, aixeca veus que fingeix no oïr. Malgrat el cel clar, plou. Plou de valent, amb gotes grosses, que s’estampen amb ràbia sobre el pedrís. La gent es refugia en aparadors i parades de bus mentre l’Esteve continua amb la seva marxa triomfal.
Després de la tempesta, arriba la calma. Tornem a a la pensió del principi.
Recolzat sobre el pal d’una parabòlica enorme que encara el fa més gros, l’Esteve, mira serenament l’eixam de tovalloles i fundes nòrdiques que voleien al vent, intentant copsar els patrons atzarosos amb que el vent les mou. Passa primer una cama, respira, després l’altra.
En aquell moment, just abans de les sirenes estridents, un cotxe es detura, a baix. Algú surt del cotxe i entra a recepció. Ara no hi és, si vol li pot deixar un encàrrec, li fan. I sense pensar-s’ho gaire treu del portaequipatges un parell de bosses negres, presumiblement plenes de roba, just en el moment que el pètal d’un clavell es diposita suaument a la lluna del cotxe.
Ara sona: Waitin' on a sunny day-Bruce Springsteen
