Encara que la persiana és oberta, tot és a les fosques. És de nit. Només un raig de llum somort, que no se sap ben bé d’on surt, desdibuixa tènuement l’espai. El mobiliari, impersonal i anacrònic, fan pensar en una habitació de pensió o d’hotelet.
Al fons, un gran túmul. Amb el llit sense desfer, i enfundat encara dins l’esmòquing, que li va cenyit com un neoprè, algú dorm, estirat de panxa enlaire, entre clàxons llunyans i esbufecs apressats que es filtren per les parets de pladur.
Ronca. Uns roncs amples, nasals. Pletòrics. El nostre home (si, és un home) traspua felicitat. Quan les bestials expiracions dels roncs li ho permeten, un somrís se li dibuixa en aquella cara de pa de quilo.
Tot plegat resulta harmònic.
Ja és demà i l’habitació és buida. Després d’una bona dutxa i un esmorzar de tres plats, el nostre home, diguem-li Esteve, es passeja pel carrer, amb gambades colossals, trepitjant ben ferm les llambordes. Fins i tot saluda algun vianant anònim, que torna la salutació estranyat o no sap ben bé que fer, igualment estranyat. Ell, però, continua caminant, amb aquell somriure gairebé impertinent.
La cosa continua, i ara compra. Marcs de foto, corbates, llibres que sap que mai no llegirà. Embotit novament dins l’esmòquing, amb un clavell a la solapa i carregat de bosses, aixeca veus que fingeix no oïr. Malgrat el cel clar, plou. Plou de valent, amb gotes grosses, que s’estampen amb ràbia sobre el pedrís. La gent es refugia en aparadors i parades de bus mentre l’Esteve continua amb la seva marxa triomfal.
Després de la tempesta, arriba la calma. Tornem a a la pensió del principi.
Recolzat sobre el pal d’una parabòlica enorme que encara el fa més gros, l’Esteve, mira serenament l’eixam de tovalloles i fundes nòrdiques que voleien al vent, intentant copsar els patrons atzarosos amb que el vent les mou. Passa primer una cama, respira, després l’altra.
En aquell moment, just abans de les sirenes estridents, un cotxe es detura, a baix. Algú surt del cotxe i entra a recepció. Ara no hi és, si vol li pot deixar un encàrrec, li fan. I sense pensar-s’ho gaire treu del portaequipatges un parell de bosses negres, presumiblement plenes de roba, just en el moment que el pètal d’un clavell es diposita suaument a la lluna del cotxe.
Ara sona: Waitin' on a sunny day-Bruce Springsteen
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contes. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris contes. Mostrar tots els missatges
dimecres, 1 de febrer del 2012
divendres, 29 de juliol del 2011
:)
ara sona: 4t 1ra- El món en un café
La barcassa fa olor de vòmits. Damunt la planxa metàl•lica del terra, entelada per la brisa marina i el xipolleig de les botes, els vòmits de l’artificier Mc Innes no alteren als altres tripulants. Capcots, altres absents, alguns resant. Pocs són els que s’atreveixen a alçar la vista i mirar enfront, on just ara l’estreta línea d’arena es retalla amb la claror matinal. Algú cantusseja una vella tonada irlandesa. Ningú l’escolta, desisteix i calla. El vent pica de través i fa que la barcassa s’escori una mica a sotavent, i alguns s’han d’agafar al passamans per no relliscar.
Un avió d’hèlix, segurament de reconeixement, sobrevola els nostres caps, i són pocs els que miren d’abatre’l amb el fusell. Pocs moments desprès de l’aparició de l’avió, un retruc de tambors, llunyà però consistent, arriba. L’avió deu haver donat la posició per ràdio i a les bateries de costa.
És curiós associar els obusos a les explosions i al so eixordador, però aquestos no en fan, de soroll. Centèsimes abans d’arribar, tan sols un cruixit en estripar l’aire. Desprès, una columna d’aigua, immensa i silenciosa, s’aixeca per assenyalar on ha caigut. Tenim sort; sembla que els alemanys no apunten bé, avui, i ja som prop de la costa.
Ja es veu l’arena, els obstacles antitancs i al fons, rere la filferrada, els búnkers. 30 segons! Crida el sergent Moore. La punteria alemanya ha millorat de cop, i algunes barcasses són abatudes. Un caça alemany ens passa de llarg i obra foc contra la barcassa que tenim a la vora. S’incendia i explota. Algú encara resta malferit a l’aigua. No parem. El sergent Moore mira d’esquivar les restes fumejants i continuem endavant. 20 segons!, crida, i un obús molt ben llençat impacta a la proa de la nostra barcassa. Surto disparat amunt i desprès caic a l’aigua freda. Estic atordit, obro els ulls dins l’aigua. Molts morts dintre l’aigua. La barcassa reposa al fons arenós, però és poc profund i una part de la nau és a la superfície. Com puc pujo cap amunt i agafo aire. Resguardat, rere la barcassa bolcada, mig atordit encara veig com centenars de barcasses repeteixen el mateix que nosaltres, i de totes elles surt una munió d’homes.
Higgins, aquí! Em giro i veig el sergent Moore. Ha perdut el casc, i té una bretxa al front, d’on li regalima sang. Són tots morts, diu, menys tu jo i en Mc Innes. En Mc Innes està estirat a al terra, plorant rere uns obstacles antitanc. Treu el cap i una ràfega de metralladora li passa prop de la cara. El sergent Moore, com pot, surt del nostre amagatall i li engalta a en Mc Innes un parell de cops de puny. Inconscient, l’arrossega de nou a la barcassa.
La platja és un infern: els búnquers alemanys escupeixen un foc vivíssim i l’arena es va entapissant de cossos sense vida. Els pocs que aconsegueixen travessar la platja, esperen rere el monticle de la filferrada sense saber ben bé que fer. El sergent sacseja en Mc Innes. Noi, se’ns gira feina, diu. Els explosius, on són. En Mc innes, com pot, es treu la descomunal motxilla i en treu una caixa de cartó, xopa. El sergent l’obra i en treu un parell de cartutxos de dinamita secs, la resta són tots molls. Ens preparem per travessar la platja quan dos avions passen arran de platja, en un combat. L’spitfire britànic li toca els talons a l’stuka alemany i el primer el metralla, danyant-li l’ala. L’stuka cau a l’arena amb un soroll eixordador tot és flames i metralla. Els combatents de la platja criden visques i s’animen. Nosaltres aprofitem per avançar. Penosament, sobre l’arena, ens arrosseguem fins el cràter d’un impacte d’artilleria. Esperem que les ràfegues de metralladora acabin per avançar encara més. Aixeco el cap, i els grans d’arena projectats per les bales m’impacten a la cara. Espantat, torno al més profund del sot. Em giro i em topo de cara amb en Mc Innes. El rostre, copsant la por, el casc foradat i lluent, els ulls en blanc. El sergent Moore, dispara ràfegues curtes amb la thompson mentre jo busco fer blanc amb el fusell, però és impossible. Només es distingeixen petites centelles en la tronera del búnquer, que són les metralladores alemanyes, disparant sense descans. Un altre projectil impacta just davant nostre. Sense dir-nos res, correm, correm tant com podem fins al parapet de la filferrada. Cinquanta, quaranta-cinc metres, capa cop menys, correm sense fer cas de res, només amb el pensament fix d’arribar-hi.
Ens en sortim. Més morts que vius, i amb les cames roents per l’esforç, hem arribat als peus de la filferrada. El sergent Hoope em mira, somriu. S’encén un cigarret. El tabac és humit i salat, però se’l fuma a gust. De mentres, empalmo els 2 tubs de dinamita, els enterro en el més profund de l’arena i porto la metxa lluny, a través del llarg del terraplè. Ens reunim amb el sergent en un extrem, i donem foc a la metxa. La metxa es consumeix ràpid. Arriba a la càrrega, i res. Després d’uns instants d’incertesa, la filferrada surt volant pels aires, i centenars de soldats entren per la bretxa.
El sergent s’uneix a la munió que entren, jo hi vaig més tard. Estic cansat, espero. Sento soroll darrer meu, a l’altre cantó de tanca. Amb cautela, trec el fiador a la pistola, i m’apropo de genollons.
Un soldat alemany, ros i esprimatxat, no gaire més jove que jo, vaga per la seua posició, desorientat, perdut, potser ferit. L’arma, penjant del braç, abatuda. Me’l quedo mirant, pesarós. Aquell soldat desperta dintre meu un neguit, alguna cosa semblant a la compassió. De cop, es gira i se’m queda mirant, amb uns ulls blaus metàl.lic, com el mar.
Missió acomplerta, diu a la tele. Els 3 nois, eufòrics, deixen els comandaments de la playstation al terra i s’eixuguen les mans suoroses amb els texans. Quina passada, aquest videojoc! Has vist? Desprès hi tornem, eh? Els 3 nois tenen gana, i la mare d’un d’ells els crida a berenar. Mengen llet amb galetes, i encara estan neguitosos i emocionats amb el joc. Mentre berenen, sona el timbre. La mare va a obrir. Torna, una mica estranyada, amb un mig somriure. Biel, és per tu. El Biel, més estranyat encara que algú demani per ell en diumenge, obra la porta del pis. Un home vell, molt vell, amb uns ulls blau metàl.lic, com el mar, diu: Hola, Higgins.
La barcassa fa olor de vòmits. Damunt la planxa metàl•lica del terra, entelada per la brisa marina i el xipolleig de les botes, els vòmits de l’artificier Mc Innes no alteren als altres tripulants. Capcots, altres absents, alguns resant. Pocs són els que s’atreveixen a alçar la vista i mirar enfront, on just ara l’estreta línea d’arena es retalla amb la claror matinal. Algú cantusseja una vella tonada irlandesa. Ningú l’escolta, desisteix i calla. El vent pica de través i fa que la barcassa s’escori una mica a sotavent, i alguns s’han d’agafar al passamans per no relliscar.
Un avió d’hèlix, segurament de reconeixement, sobrevola els nostres caps, i són pocs els que miren d’abatre’l amb el fusell. Pocs moments desprès de l’aparició de l’avió, un retruc de tambors, llunyà però consistent, arriba. L’avió deu haver donat la posició per ràdio i a les bateries de costa.
És curiós associar els obusos a les explosions i al so eixordador, però aquestos no en fan, de soroll. Centèsimes abans d’arribar, tan sols un cruixit en estripar l’aire. Desprès, una columna d’aigua, immensa i silenciosa, s’aixeca per assenyalar on ha caigut. Tenim sort; sembla que els alemanys no apunten bé, avui, i ja som prop de la costa.
Ja es veu l’arena, els obstacles antitancs i al fons, rere la filferrada, els búnkers. 30 segons! Crida el sergent Moore. La punteria alemanya ha millorat de cop, i algunes barcasses són abatudes. Un caça alemany ens passa de llarg i obra foc contra la barcassa que tenim a la vora. S’incendia i explota. Algú encara resta malferit a l’aigua. No parem. El sergent Moore mira d’esquivar les restes fumejants i continuem endavant. 20 segons!, crida, i un obús molt ben llençat impacta a la proa de la nostra barcassa. Surto disparat amunt i desprès caic a l’aigua freda. Estic atordit, obro els ulls dins l’aigua. Molts morts dintre l’aigua. La barcassa reposa al fons arenós, però és poc profund i una part de la nau és a la superfície. Com puc pujo cap amunt i agafo aire. Resguardat, rere la barcassa bolcada, mig atordit encara veig com centenars de barcasses repeteixen el mateix que nosaltres, i de totes elles surt una munió d’homes.
Higgins, aquí! Em giro i veig el sergent Moore. Ha perdut el casc, i té una bretxa al front, d’on li regalima sang. Són tots morts, diu, menys tu jo i en Mc Innes. En Mc Innes està estirat a al terra, plorant rere uns obstacles antitanc. Treu el cap i una ràfega de metralladora li passa prop de la cara. El sergent Moore, com pot, surt del nostre amagatall i li engalta a en Mc Innes un parell de cops de puny. Inconscient, l’arrossega de nou a la barcassa.
La platja és un infern: els búnquers alemanys escupeixen un foc vivíssim i l’arena es va entapissant de cossos sense vida. Els pocs que aconsegueixen travessar la platja, esperen rere el monticle de la filferrada sense saber ben bé que fer. El sergent sacseja en Mc Innes. Noi, se’ns gira feina, diu. Els explosius, on són. En Mc innes, com pot, es treu la descomunal motxilla i en treu una caixa de cartó, xopa. El sergent l’obra i en treu un parell de cartutxos de dinamita secs, la resta són tots molls. Ens preparem per travessar la platja quan dos avions passen arran de platja, en un combat. L’spitfire britànic li toca els talons a l’stuka alemany i el primer el metralla, danyant-li l’ala. L’stuka cau a l’arena amb un soroll eixordador tot és flames i metralla. Els combatents de la platja criden visques i s’animen. Nosaltres aprofitem per avançar. Penosament, sobre l’arena, ens arrosseguem fins el cràter d’un impacte d’artilleria. Esperem que les ràfegues de metralladora acabin per avançar encara més. Aixeco el cap, i els grans d’arena projectats per les bales m’impacten a la cara. Espantat, torno al més profund del sot. Em giro i em topo de cara amb en Mc Innes. El rostre, copsant la por, el casc foradat i lluent, els ulls en blanc. El sergent Moore, dispara ràfegues curtes amb la thompson mentre jo busco fer blanc amb el fusell, però és impossible. Només es distingeixen petites centelles en la tronera del búnquer, que són les metralladores alemanyes, disparant sense descans. Un altre projectil impacta just davant nostre. Sense dir-nos res, correm, correm tant com podem fins al parapet de la filferrada. Cinquanta, quaranta-cinc metres, capa cop menys, correm sense fer cas de res, només amb el pensament fix d’arribar-hi.
Ens en sortim. Més morts que vius, i amb les cames roents per l’esforç, hem arribat als peus de la filferrada. El sergent Hoope em mira, somriu. S’encén un cigarret. El tabac és humit i salat, però se’l fuma a gust. De mentres, empalmo els 2 tubs de dinamita, els enterro en el més profund de l’arena i porto la metxa lluny, a través del llarg del terraplè. Ens reunim amb el sergent en un extrem, i donem foc a la metxa. La metxa es consumeix ràpid. Arriba a la càrrega, i res. Després d’uns instants d’incertesa, la filferrada surt volant pels aires, i centenars de soldats entren per la bretxa.
El sergent s’uneix a la munió que entren, jo hi vaig més tard. Estic cansat, espero. Sento soroll darrer meu, a l’altre cantó de tanca. Amb cautela, trec el fiador a la pistola, i m’apropo de genollons.
Un soldat alemany, ros i esprimatxat, no gaire més jove que jo, vaga per la seua posició, desorientat, perdut, potser ferit. L’arma, penjant del braç, abatuda. Me’l quedo mirant, pesarós. Aquell soldat desperta dintre meu un neguit, alguna cosa semblant a la compassió. De cop, es gira i se’m queda mirant, amb uns ulls blaus metàl.lic, com el mar.
Missió acomplerta, diu a la tele. Els 3 nois, eufòrics, deixen els comandaments de la playstation al terra i s’eixuguen les mans suoroses amb els texans. Quina passada, aquest videojoc! Has vist? Desprès hi tornem, eh? Els 3 nois tenen gana, i la mare d’un d’ells els crida a berenar. Mengen llet amb galetes, i encara estan neguitosos i emocionats amb el joc. Mentre berenen, sona el timbre. La mare va a obrir. Torna, una mica estranyada, amb un mig somriure. Biel, és per tu. El Biel, més estranyat encara que algú demani per ell en diumenge, obra la porta del pis. Un home vell, molt vell, amb uns ulls blau metàl.lic, com el mar, diu: Hola, Higgins.
dijous, 20 de gener del 2011
3 contes del tdr
Déjà vuLes he vist sortint del pub. Es repeteixen en una cadència de gairebé dos metres. No les segueixo per res en especial, però sembla sang, I a mi la sang em fa por. Encara recordo quan a l'escola vaig caure rodó al terra només de veure l'agulla. Potser pel tedi de divendres nit em fa fer coses absurdes, qui sap. No se si podré esbrinar alguna cosa, però tant se val, no hi perdo res. .
La foscor alenteix els passos, però sembla que hi estic apunt d’arribar, ara les gotes s'acompassen en un interval de només mig metre de distància.
Està en un racó , ajagut, mig ocult, al costat de la entrada d’un petit pàrking. Va vestit només amb uns tristos calçotets I uns mitjons. Ric interiorment, tinc els mateixos.
S’ha girat un vent força molest i m’he cordat la jaqueta a l’hora que m’he ajupit.
Ara el tinc just davant meu, en front. Té la cara destrossada; els ulls de vellut, els llavi partit, la cella oberta I li falta un bon tros d'orella. No m’atreveixo a preguntar-li com s’ho ha fet. O qui li ha fet. L'ajudo a aixecar-se, però pesa molt. El portaré al metge. Amb prou feines pot aixecar-se. Trucaré a l'ambulància, està pitjor del que em pensava.
Se'm queda mirant, espantant. Intenta dir alguna cosa, balbuceja. Està delirant. Potser té un cop al cop, o potser va drogat, qui sap. No l'escolto, només miro de frenar-li una mica l'hemorràgia amb el mocador. Està com boig, I no para de sacsejar el cap I apartar-me. Tremola. Em trec la parka I l'hi poso. Se la treu de mala manera I me la tira a la cara. Fent grans esforços, intenta parlar-me, però només emet un so gutural. Deu tindre el nas trencat. Desisteix, I dormita, semiconcient. Malgrat no tenir-ne ni idea, li poso la mà al coll, per mirar-li el pols. Costa trobar-lo I al meu parer és regular però dèbil. Els de l'ambulància tarden molt. Ja fa una bona estona que he trucat. Faig una cigarreta, mentre espero.
Mig paquet més tard, l'ambulància encara no ha arribat. Ara el vent encara bufa més I estic gelat. Maleeixo haver-li deixat la parka, al borratxo aquest. Fa estona que no es mou, I torno per mirar-li el pols un altre cop. Sigui qui sigui, no vull que es mori estant jo per aquí. M'hi acosto, I quan li vaig a posar la mà al coll, es desperta sobresaltat. Espantat, intento retrocedir, però m'agafa el braç amb fermesa I m'estira cap a ell. Ja vénen...ja vénen...corre!
Just en aquell moment se senten les sirenes de l'ambulància en la llunyania. Els parametges baixen amb tot l'arsenal mèdic I fan la seva feina. Em quedo mirant com l'ambulància s'allunya a tota pastilla pels carrers. Torno cap a casa. Els de l'ambulància, per sort m'han tornat la parka I apreto, perquè fa un fred que pela. Vaig caminant, escoltant els meus passos I serrant les dents, pel fred.
Els vec a la plaçeta, no gaire lluny del pis, ja. Només veig les seves siluetes, però és evident que els hi desperto interès. Baixo la vista I miro de passar tant ràpid com puc, sense fer soroll. Són tres o quatre. Camino de pressa. Sento les seves passes darrer meu. Un giscle, una brillantor metàl.lica. Foscor.
Em desperto. Em fa mal el cap, molt mal. Intento parlar, però no puc; baixo la mirada I veig un tub que entra per la meua gola. Estic endollat en un respirador artificial. Una infermera entra I avisa a algú més perquè entri. Doctors, molts, entren. El que sembla el cap se m'acosta I em mira els ulls amb una llum, mentre els altres estan atents I prenen nota. El doctor que em mira els ulls em somriu I diu que he tingut molta sort, que em deixaran com nou I que doni gràcies al que m'ha trobat mig dessagnat a l'entrada d'un pàrquing I ha trucat a l'ambulància.
Diumenge de Cendra
Amb l'oncle Sebastià sempre havíem tingut alguna cosa especial. Al germà conco de la meua mare, malgrat veure'l poc, per les distàncies, sempre li havia tingut molta estima i apreci, i m'agrada recordar que això era mutu. Va ser davant d'ell que em vaig fumar el primer cigarret i era també ell qui em portava a rondar pels bars quan era un nen. Recordo també que sempre aprofitava per passar per casa quan baixava d'Estamariu a Lleida per qualsevol cosa i que sempre hi deixava diners o algun vinatxo infame que feia al seu celleret. Si bé el que teníem ell i jo no entra dins dels estàndards de les relacions oncle-nebot, la nostra era plena, bonica. Era un gran home, i amb la seva pèrdua el portem tots dins d'alguna manera.
La seua mort ens va agafar a mig trasllat. M'havien ofert una feina nova a la capital i vaig dir que sí prèvia consulta dona, fills, amics i parentela. El cas és que ja començàvem a empaquetar quan ens en vam assabentar. Una trucada de l'advocat. Omplir papers. Quins papers? Ah, vaja, no ho sap? I així ens en vam assabentar. No era d'estranyar; rondava ja la setantena i no tenia el cor bé. L'advocat també va explicar que feia quasi un mes que era mort, i que al poble no ho van saber fins que no van esbotzar la porta, quan la veïna es va anar a queixar a l'alcalde de la pudor que feia. Em vaig sentir malament; feia un mes que era mort i jo tant feliç, sense trucar ni re. Però va ser un neguit momentani; l'oncle, ni que s'agués de morir, mai agafava el telèfon.
No hi va haver enterro, només vam posar una esquela al diari, de les barates, amb el nom del mort i dels afligidíssims qui sigui, i un colom a tall d'excusa per omplir una mica. Una camama, però vaig pensar que així ningú podria dir res.
També em vaig assabentar, quan vaig anar a visitar l'advocat, que l'oncle m'havia fet únic beneficiari de la seua herència, a excepció d'un bancalet d'oliveres més aviat lletjot, que havia donat a la parròquia. Quan l'advocat m'ho va dir, gairebé em pixo de riure allà mateix, però em vaig contenir. Tenia un humor ben fi, l'oncle. La partida on hi havia les oliveres es deia partida dels escanyabisbes. Bromes a part, a mi em va tocar la casa, amb vaques incloses, tota la terra, la pleta i el vell range rover amb matrícula d'Andorra. Al testament també parlava d'ell. De les cendres. Que les espargís allà on volgués, amb preferència per la casa dels Archs, uns veïns amb qui havia mantingut un odi viu i continuat per alguna cosa del reg. Després de preguntar-li a l'advocat les possibles conseqüències legals d'anar espargint cendres per les cases d'altri, vaig optar per escampar-les en un altre lloc.
Les cendres van quedar oblidades durant temps, en un prestatge de la casa nova, agafant pols, fins que un diumenge, sense pensar-m'ho gaire, les vaig portar al coll de la peira. A l'oncle sempre li havia agradat, aquell coll. Sense gaira cerimònia, vaig buidar-ne el contingut no gaire lluny de la carretera. Bufava vent i les vaig escampar a ras de terra, però l'urna era buida. Estranyat i confós,vaig tornar a cap a casa.
Els altres ja dormien i vaig sopar sol, pensant en l'urna, encara. A la televisió no hi feien res de bo, però estava neguitós i no podia dormir. Al cap d'una estona, però, estava tant cansat de mirar películes de sèrie B que me'n vaig anar a dormir. Abans d'anar al llit, però, vaig passar per la cuina a fer un mos. Mentre trastejava per la nevera, l'Estefany, la noia de fer feines i cuinera, em va venir i em va preguntar que si algú havia anat a reomplir aquella urna tant lletja amb més espècies, que cuinant tants dies pollastre se li havien acabat.
CaducMalgrat el fred hivernal, els cossos s'entortolliguen i es fonen en petons intensos, salvatges. Les mans d'ell recorren l'anatomia femenina com un obscès, exprimint-li aquells pits durs i rabiosament joves, i escodrinyen amb els dits el pèl rinxolat del seu sexe. Ella és la que ara, àvidament, porta la ma a l'entrecuix d'ell i comença un vaivé rítimic, compassat amb els gemecs i els somics que s'entortolliguen amb la nit.
Prop d'aquest racó, en una terrassa superior, una parella els està observant. Amb recel de ser vistos, al principi, gairebé vergonyosament, algun dels 2 deixa anar un cop d'ull i li diu a l'altre que miri. S’hi apropa i mira. Després li diu que ja està bé, Robert, a veure si ens veuran, deixa'ls tranquils. Però a ell la cosa li agrada. Ara s' ho mira descaradament, i fins i tot, quan nota que els pantalons li tiben, pensa de masturbar-se allà al davant. Al final desisteix i acompanya a la dona al cotxe.
Durant el viatge de tornada, ell sintonitza l'emissora de vells èxits que tant li agrada i ella mira absorta pel vidre entelat, silenciosa. El simposi sobre teràpies naturals ha estat un fiasco. El ponent, un prestigiós doctor gal•lès, tartamudejava i no s'entenia un borrall quan parlava. La gent, avorrida, s'entretenia fent papiroflèxies impossibles amb el fulletó informatiu o simplement dormitava, mentre aquell pobre home feia esforços titànics fer fer-se entendre amb un macarrònic català de Cornwall.
Durant el sopar ha trucat el fill gran, que és fora, al Japó. Diu que ja té ganes de tornar i que ha conegut algú especial. El pare, que riu, s'ennuega amb el pollastre i la mare el mira amb reprovació. Quan penja, el pare s'encén un puret i bromeja sobre la trucada. Que si son fill és un don Joan, que està fet un home, que quin partidàs per la xicota que el pesqui. Pleguen la taula i ell se'n va una estona a la televisió.
És tard i demà treballen els dos, així que van al llit. Tot i que a fora segurament deu estar gelant, a ella li costa dormir, té calor. Es concentra i tanca els ulls, però no pot. El més mínim soroll, fins tan sols un rumor, l'atabala. Es gira i dona voltes, cada cop més neguitosa. Ell ho nota, s'incorpora i encén el llum. Que què et passa, carinyo. Que si estàs bé. Potser el sopar. Aquell pollastre era infumable. Li fa un petó i es posa a dormir serenament.
I mentre ell dorm, ella, al seu cantó del llit, s'encongeix i plora silenciosament pensant en com li agradaria tornar a ser, ni que fos per un instant, com els joves que han vist a la tarda.
La foscor alenteix els passos, però sembla que hi estic apunt d’arribar, ara les gotes s'acompassen en un interval de només mig metre de distància.
Està en un racó , ajagut, mig ocult, al costat de la entrada d’un petit pàrking. Va vestit només amb uns tristos calçotets I uns mitjons. Ric interiorment, tinc els mateixos.
S’ha girat un vent força molest i m’he cordat la jaqueta a l’hora que m’he ajupit.
Ara el tinc just davant meu, en front. Té la cara destrossada; els ulls de vellut, els llavi partit, la cella oberta I li falta un bon tros d'orella. No m’atreveixo a preguntar-li com s’ho ha fet. O qui li ha fet. L'ajudo a aixecar-se, però pesa molt. El portaré al metge. Amb prou feines pot aixecar-se. Trucaré a l'ambulància, està pitjor del que em pensava.
Se'm queda mirant, espantant. Intenta dir alguna cosa, balbuceja. Està delirant. Potser té un cop al cop, o potser va drogat, qui sap. No l'escolto, només miro de frenar-li una mica l'hemorràgia amb el mocador. Està com boig, I no para de sacsejar el cap I apartar-me. Tremola. Em trec la parka I l'hi poso. Se la treu de mala manera I me la tira a la cara. Fent grans esforços, intenta parlar-me, però només emet un so gutural. Deu tindre el nas trencat. Desisteix, I dormita, semiconcient. Malgrat no tenir-ne ni idea, li poso la mà al coll, per mirar-li el pols. Costa trobar-lo I al meu parer és regular però dèbil. Els de l'ambulància tarden molt. Ja fa una bona estona que he trucat. Faig una cigarreta, mentre espero.
Mig paquet més tard, l'ambulància encara no ha arribat. Ara el vent encara bufa més I estic gelat. Maleeixo haver-li deixat la parka, al borratxo aquest. Fa estona que no es mou, I torno per mirar-li el pols un altre cop. Sigui qui sigui, no vull que es mori estant jo per aquí. M'hi acosto, I quan li vaig a posar la mà al coll, es desperta sobresaltat. Espantat, intento retrocedir, però m'agafa el braç amb fermesa I m'estira cap a ell. Ja vénen...ja vénen...corre!
Just en aquell moment se senten les sirenes de l'ambulància en la llunyania. Els parametges baixen amb tot l'arsenal mèdic I fan la seva feina. Em quedo mirant com l'ambulància s'allunya a tota pastilla pels carrers. Torno cap a casa. Els de l'ambulància, per sort m'han tornat la parka I apreto, perquè fa un fred que pela. Vaig caminant, escoltant els meus passos I serrant les dents, pel fred.
Els vec a la plaçeta, no gaire lluny del pis, ja. Només veig les seves siluetes, però és evident que els hi desperto interès. Baixo la vista I miro de passar tant ràpid com puc, sense fer soroll. Són tres o quatre. Camino de pressa. Sento les seves passes darrer meu. Un giscle, una brillantor metàl.lica. Foscor.
Em desperto. Em fa mal el cap, molt mal. Intento parlar, però no puc; baixo la mirada I veig un tub que entra per la meua gola. Estic endollat en un respirador artificial. Una infermera entra I avisa a algú més perquè entri. Doctors, molts, entren. El que sembla el cap se m'acosta I em mira els ulls amb una llum, mentre els altres estan atents I prenen nota. El doctor que em mira els ulls em somriu I diu que he tingut molta sort, que em deixaran com nou I que doni gràcies al que m'ha trobat mig dessagnat a l'entrada d'un pàrquing I ha trucat a l'ambulància.
Diumenge de Cendra
Amb l'oncle Sebastià sempre havíem tingut alguna cosa especial. Al germà conco de la meua mare, malgrat veure'l poc, per les distàncies, sempre li havia tingut molta estima i apreci, i m'agrada recordar que això era mutu. Va ser davant d'ell que em vaig fumar el primer cigarret i era també ell qui em portava a rondar pels bars quan era un nen. Recordo també que sempre aprofitava per passar per casa quan baixava d'Estamariu a Lleida per qualsevol cosa i que sempre hi deixava diners o algun vinatxo infame que feia al seu celleret. Si bé el que teníem ell i jo no entra dins dels estàndards de les relacions oncle-nebot, la nostra era plena, bonica. Era un gran home, i amb la seva pèrdua el portem tots dins d'alguna manera.
La seua mort ens va agafar a mig trasllat. M'havien ofert una feina nova a la capital i vaig dir que sí prèvia consulta dona, fills, amics i parentela. El cas és que ja començàvem a empaquetar quan ens en vam assabentar. Una trucada de l'advocat. Omplir papers. Quins papers? Ah, vaja, no ho sap? I així ens en vam assabentar. No era d'estranyar; rondava ja la setantena i no tenia el cor bé. L'advocat també va explicar que feia quasi un mes que era mort, i que al poble no ho van saber fins que no van esbotzar la porta, quan la veïna es va anar a queixar a l'alcalde de la pudor que feia. Em vaig sentir malament; feia un mes que era mort i jo tant feliç, sense trucar ni re. Però va ser un neguit momentani; l'oncle, ni que s'agués de morir, mai agafava el telèfon.
No hi va haver enterro, només vam posar una esquela al diari, de les barates, amb el nom del mort i dels afligidíssims qui sigui, i un colom a tall d'excusa per omplir una mica. Una camama, però vaig pensar que així ningú podria dir res.
També em vaig assabentar, quan vaig anar a visitar l'advocat, que l'oncle m'havia fet únic beneficiari de la seua herència, a excepció d'un bancalet d'oliveres més aviat lletjot, que havia donat a la parròquia. Quan l'advocat m'ho va dir, gairebé em pixo de riure allà mateix, però em vaig contenir. Tenia un humor ben fi, l'oncle. La partida on hi havia les oliveres es deia partida dels escanyabisbes. Bromes a part, a mi em va tocar la casa, amb vaques incloses, tota la terra, la pleta i el vell range rover amb matrícula d'Andorra. Al testament també parlava d'ell. De les cendres. Que les espargís allà on volgués, amb preferència per la casa dels Archs, uns veïns amb qui havia mantingut un odi viu i continuat per alguna cosa del reg. Després de preguntar-li a l'advocat les possibles conseqüències legals d'anar espargint cendres per les cases d'altri, vaig optar per escampar-les en un altre lloc.
Les cendres van quedar oblidades durant temps, en un prestatge de la casa nova, agafant pols, fins que un diumenge, sense pensar-m'ho gaire, les vaig portar al coll de la peira. A l'oncle sempre li havia agradat, aquell coll. Sense gaira cerimònia, vaig buidar-ne el contingut no gaire lluny de la carretera. Bufava vent i les vaig escampar a ras de terra, però l'urna era buida. Estranyat i confós,vaig tornar a cap a casa.
Els altres ja dormien i vaig sopar sol, pensant en l'urna, encara. A la televisió no hi feien res de bo, però estava neguitós i no podia dormir. Al cap d'una estona, però, estava tant cansat de mirar películes de sèrie B que me'n vaig anar a dormir. Abans d'anar al llit, però, vaig passar per la cuina a fer un mos. Mentre trastejava per la nevera, l'Estefany, la noia de fer feines i cuinera, em va venir i em va preguntar que si algú havia anat a reomplir aquella urna tant lletja amb més espècies, que cuinant tants dies pollastre se li havien acabat.
CaducMalgrat el fred hivernal, els cossos s'entortolliguen i es fonen en petons intensos, salvatges. Les mans d'ell recorren l'anatomia femenina com un obscès, exprimint-li aquells pits durs i rabiosament joves, i escodrinyen amb els dits el pèl rinxolat del seu sexe. Ella és la que ara, àvidament, porta la ma a l'entrecuix d'ell i comença un vaivé rítimic, compassat amb els gemecs i els somics que s'entortolliguen amb la nit.
Prop d'aquest racó, en una terrassa superior, una parella els està observant. Amb recel de ser vistos, al principi, gairebé vergonyosament, algun dels 2 deixa anar un cop d'ull i li diu a l'altre que miri. S’hi apropa i mira. Després li diu que ja està bé, Robert, a veure si ens veuran, deixa'ls tranquils. Però a ell la cosa li agrada. Ara s' ho mira descaradament, i fins i tot, quan nota que els pantalons li tiben, pensa de masturbar-se allà al davant. Al final desisteix i acompanya a la dona al cotxe.
Durant el viatge de tornada, ell sintonitza l'emissora de vells èxits que tant li agrada i ella mira absorta pel vidre entelat, silenciosa. El simposi sobre teràpies naturals ha estat un fiasco. El ponent, un prestigiós doctor gal•lès, tartamudejava i no s'entenia un borrall quan parlava. La gent, avorrida, s'entretenia fent papiroflèxies impossibles amb el fulletó informatiu o simplement dormitava, mentre aquell pobre home feia esforços titànics fer fer-se entendre amb un macarrònic català de Cornwall.
Durant el sopar ha trucat el fill gran, que és fora, al Japó. Diu que ja té ganes de tornar i que ha conegut algú especial. El pare, que riu, s'ennuega amb el pollastre i la mare el mira amb reprovació. Quan penja, el pare s'encén un puret i bromeja sobre la trucada. Que si son fill és un don Joan, que està fet un home, que quin partidàs per la xicota que el pesqui. Pleguen la taula i ell se'n va una estona a la televisió.
És tard i demà treballen els dos, així que van al llit. Tot i que a fora segurament deu estar gelant, a ella li costa dormir, té calor. Es concentra i tanca els ulls, però no pot. El més mínim soroll, fins tan sols un rumor, l'atabala. Es gira i dona voltes, cada cop més neguitosa. Ell ho nota, s'incorpora i encén el llum. Que què et passa, carinyo. Que si estàs bé. Potser el sopar. Aquell pollastre era infumable. Li fa un petó i es posa a dormir serenament.
I mentre ell dorm, ella, al seu cantó del llit, s'encongeix i plora silenciosament pensant en com li agradaria tornar a ser, ni que fos per un instant, com els joves que han vist a la tarda.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)