:)

ara sona: 4t 1ra- El món en un café







La barcassa fa olor de vòmits. Damunt la planxa metàl•lica del terra, entelada per la brisa marina i el xipolleig de les botes, els vòmits de l’artificier Mc Innes no alteren als altres tripulants. Capcots, altres absents, alguns resant. Pocs són els que s’atreveixen a alçar la vista i mirar enfront, on just ara l’estreta línea d’arena es retalla amb la claror matinal. Algú cantusseja una vella tonada irlandesa. Ningú l’escolta, desisteix i calla. El vent pica de través i fa que la barcassa s’escori una mica a sotavent, i alguns s’han d’agafar al passamans per no relliscar.
Un avió d’hèlix, segurament de reconeixement, sobrevola els nostres caps, i són pocs els que miren d’abatre’l amb el fusell. Pocs moments desprès de l’aparició de l’avió, un retruc de tambors, llunyà però consistent, arriba. L’avió deu haver donat la posició per ràdio i a les bateries de costa.

És curiós associar els obusos a les explosions i al so eixordador, però aquestos no en fan, de soroll. Centèsimes abans d’arribar, tan sols un cruixit en estripar l’aire. Desprès, una columna d’aigua, immensa i silenciosa, s’aixeca per assenyalar on ha caigut. Tenim sort; sembla que els alemanys no apunten bé, avui, i ja som prop de la costa.

Ja es veu l’arena, els obstacles antitancs i al fons, rere la filferrada, els búnkers. 30 segons! Crida el sergent Moore. La punteria alemanya ha millorat de cop, i algunes barcasses són abatudes. Un caça alemany ens passa de llarg i obra foc contra la barcassa que tenim a la vora. S’incendia i explota. Algú encara resta malferit a l’aigua. No parem. El sergent Moore mira d’esquivar les restes fumejants i continuem endavant. 20 segons!, crida, i un obús molt ben llençat impacta a la proa de la nostra barcassa. Surto disparat amunt i desprès caic a l’aigua freda. Estic atordit, obro els ulls dins l’aigua. Molts morts dintre l’aigua. La barcassa reposa al fons arenós, però és poc profund i una part de la nau és a la superfície. Com puc pujo cap amunt i agafo aire. Resguardat, rere la barcassa bolcada, mig atordit encara veig com centenars de barcasses repeteixen el mateix que nosaltres, i de totes elles surt una munió d’homes.

Higgins, aquí! Em giro i veig el sergent Moore. Ha perdut el casc, i té una bretxa al front, d’on li regalima sang. Són tots morts, diu, menys tu jo i en Mc Innes. En Mc Innes està estirat a al terra, plorant rere uns obstacles antitanc. Treu el cap i una ràfega de metralladora li passa prop de la cara. El sergent Moore, com pot, surt del nostre amagatall i li engalta a en Mc Innes un parell de cops de puny. Inconscient, l’arrossega de nou a la barcassa.

La platja és un infern: els búnquers alemanys escupeixen un foc vivíssim i l’arena es va entapissant de cossos sense vida. Els pocs que aconsegueixen travessar la platja, esperen rere el monticle de la filferrada sense saber ben bé que fer. El sergent sacseja en Mc Innes. Noi, se’ns gira feina, diu. Els explosius, on són. En Mc innes, com pot, es treu la descomunal motxilla i en treu una caixa de cartó, xopa. El sergent l’obra i en treu un parell de cartutxos de dinamita secs, la resta són tots molls. Ens preparem per travessar la platja quan dos avions passen arran de platja, en un combat. L’spitfire britànic li toca els talons a l’stuka alemany i el primer el metralla, danyant-li l’ala. L’stuka cau a l’arena amb un soroll eixordador tot és flames i metralla. Els combatents de la platja criden visques i s’animen. Nosaltres aprofitem per avançar. Penosament, sobre l’arena, ens arrosseguem fins el cràter d’un impacte d’artilleria. Esperem que les ràfegues de metralladora acabin per avançar encara més. Aixeco el cap, i els grans d’arena projectats per les bales m’impacten a la cara. Espantat, torno al més profund del sot. Em giro i em topo de cara amb en Mc Innes. El rostre, copsant la por, el casc foradat i lluent, els ulls en blanc. El sergent Moore, dispara ràfegues curtes amb la thompson mentre jo busco fer blanc amb el fusell, però és impossible. Només es distingeixen petites centelles en la tronera del búnquer, que són les metralladores alemanyes, disparant sense descans. Un altre projectil impacta just davant nostre. Sense dir-nos res, correm, correm tant com podem fins al parapet de la filferrada. Cinquanta, quaranta-cinc metres, capa cop menys, correm sense fer cas de res, només amb el pensament fix d’arribar-hi.

Ens en sortim. Més morts que vius, i amb les cames roents per l’esforç, hem arribat als peus de la filferrada. El sergent Hoope em mira, somriu. S’encén un cigarret. El tabac és humit i salat, però se’l fuma a gust. De mentres, empalmo els 2 tubs de dinamita, els enterro en el més profund de l’arena i porto la metxa lluny, a través del llarg del terraplè. Ens reunim amb el sergent en un extrem, i donem foc a la metxa. La metxa es consumeix ràpid. Arriba a la càrrega, i res. Després d’uns instants d’incertesa, la filferrada surt volant pels aires, i centenars de soldats entren per la bretxa.

El sergent s’uneix a la munió que entren, jo hi vaig més tard. Estic cansat, espero. Sento soroll darrer meu, a l’altre cantó de tanca. Amb cautela, trec el fiador a la pistola, i m’apropo de genollons.

Un soldat alemany, ros i esprimatxat, no gaire més jove que jo, vaga per la seua posició, desorientat, perdut, potser ferit. L’arma, penjant del braç, abatuda. Me’l quedo mirant, pesarós. Aquell soldat desperta dintre meu un neguit, alguna cosa semblant a la compassió. De cop, es gira i se’m queda mirant, amb uns ulls blaus metàl.lic, com el mar.

Missió acomplerta, diu a la tele. Els 3 nois, eufòrics, deixen els comandaments de la playstation al terra i s’eixuguen les mans suoroses amb els texans. Quina passada, aquest videojoc! Has vist? Desprès hi tornem, eh? Els 3 nois tenen gana, i la mare d’un d’ells els crida a berenar. Mengen llet amb galetes, i encara estan neguitosos i emocionats amb el joc. Mentre berenen, sona el timbre. La mare va a obrir. Torna, una mica estranyada, amb un mig somriure. Biel, és per tu. El Biel, més estranyat encara que algú demani per ell en diumenge, obra la porta del pis. Un home vell, molt vell, amb uns ulls blau metàl.lic, com el mar, diu: Hola, Higgins.