:)

ara sona: 4t 1ra- El món en un café







La barcassa fa olor de vòmits. Damunt la planxa metàl•lica del terra, entelada per la brisa marina i el xipolleig de les botes, els vòmits de l’artificier Mc Innes no alteren als altres tripulants. Capcots, altres absents, alguns resant. Pocs són els que s’atreveixen a alçar la vista i mirar enfront, on just ara l’estreta línea d’arena es retalla amb la claror matinal. Algú cantusseja una vella tonada irlandesa. Ningú l’escolta, desisteix i calla. El vent pica de través i fa que la barcassa s’escori una mica a sotavent, i alguns s’han d’agafar al passamans per no relliscar.
Un avió d’hèlix, segurament de reconeixement, sobrevola els nostres caps, i són pocs els que miren d’abatre’l amb el fusell. Pocs moments desprès de l’aparició de l’avió, un retruc de tambors, llunyà però consistent, arriba. L’avió deu haver donat la posició per ràdio i a les bateries de costa.

És curiós associar els obusos a les explosions i al so eixordador, però aquestos no en fan, de soroll. Centèsimes abans d’arribar, tan sols un cruixit en estripar l’aire. Desprès, una columna d’aigua, immensa i silenciosa, s’aixeca per assenyalar on ha caigut. Tenim sort; sembla que els alemanys no apunten bé, avui, i ja som prop de la costa.

Ja es veu l’arena, els obstacles antitancs i al fons, rere la filferrada, els búnkers. 30 segons! Crida el sergent Moore. La punteria alemanya ha millorat de cop, i algunes barcasses són abatudes. Un caça alemany ens passa de llarg i obra foc contra la barcassa que tenim a la vora. S’incendia i explota. Algú encara resta malferit a l’aigua. No parem. El sergent Moore mira d’esquivar les restes fumejants i continuem endavant. 20 segons!, crida, i un obús molt ben llençat impacta a la proa de la nostra barcassa. Surto disparat amunt i desprès caic a l’aigua freda. Estic atordit, obro els ulls dins l’aigua. Molts morts dintre l’aigua. La barcassa reposa al fons arenós, però és poc profund i una part de la nau és a la superfície. Com puc pujo cap amunt i agafo aire. Resguardat, rere la barcassa bolcada, mig atordit encara veig com centenars de barcasses repeteixen el mateix que nosaltres, i de totes elles surt una munió d’homes.

Higgins, aquí! Em giro i veig el sergent Moore. Ha perdut el casc, i té una bretxa al front, d’on li regalima sang. Són tots morts, diu, menys tu jo i en Mc Innes. En Mc Innes està estirat a al terra, plorant rere uns obstacles antitanc. Treu el cap i una ràfega de metralladora li passa prop de la cara. El sergent Moore, com pot, surt del nostre amagatall i li engalta a en Mc Innes un parell de cops de puny. Inconscient, l’arrossega de nou a la barcassa.

La platja és un infern: els búnquers alemanys escupeixen un foc vivíssim i l’arena es va entapissant de cossos sense vida. Els pocs que aconsegueixen travessar la platja, esperen rere el monticle de la filferrada sense saber ben bé que fer. El sergent sacseja en Mc Innes. Noi, se’ns gira feina, diu. Els explosius, on són. En Mc innes, com pot, es treu la descomunal motxilla i en treu una caixa de cartó, xopa. El sergent l’obra i en treu un parell de cartutxos de dinamita secs, la resta són tots molls. Ens preparem per travessar la platja quan dos avions passen arran de platja, en un combat. L’spitfire britànic li toca els talons a l’stuka alemany i el primer el metralla, danyant-li l’ala. L’stuka cau a l’arena amb un soroll eixordador tot és flames i metralla. Els combatents de la platja criden visques i s’animen. Nosaltres aprofitem per avançar. Penosament, sobre l’arena, ens arrosseguem fins el cràter d’un impacte d’artilleria. Esperem que les ràfegues de metralladora acabin per avançar encara més. Aixeco el cap, i els grans d’arena projectats per les bales m’impacten a la cara. Espantat, torno al més profund del sot. Em giro i em topo de cara amb en Mc Innes. El rostre, copsant la por, el casc foradat i lluent, els ulls en blanc. El sergent Moore, dispara ràfegues curtes amb la thompson mentre jo busco fer blanc amb el fusell, però és impossible. Només es distingeixen petites centelles en la tronera del búnquer, que són les metralladores alemanyes, disparant sense descans. Un altre projectil impacta just davant nostre. Sense dir-nos res, correm, correm tant com podem fins al parapet de la filferrada. Cinquanta, quaranta-cinc metres, capa cop menys, correm sense fer cas de res, només amb el pensament fix d’arribar-hi.

Ens en sortim. Més morts que vius, i amb les cames roents per l’esforç, hem arribat als peus de la filferrada. El sergent Hoope em mira, somriu. S’encén un cigarret. El tabac és humit i salat, però se’l fuma a gust. De mentres, empalmo els 2 tubs de dinamita, els enterro en el més profund de l’arena i porto la metxa lluny, a través del llarg del terraplè. Ens reunim amb el sergent en un extrem, i donem foc a la metxa. La metxa es consumeix ràpid. Arriba a la càrrega, i res. Després d’uns instants d’incertesa, la filferrada surt volant pels aires, i centenars de soldats entren per la bretxa.

El sergent s’uneix a la munió que entren, jo hi vaig més tard. Estic cansat, espero. Sento soroll darrer meu, a l’altre cantó de tanca. Amb cautela, trec el fiador a la pistola, i m’apropo de genollons.

Un soldat alemany, ros i esprimatxat, no gaire més jove que jo, vaga per la seua posició, desorientat, perdut, potser ferit. L’arma, penjant del braç, abatuda. Me’l quedo mirant, pesarós. Aquell soldat desperta dintre meu un neguit, alguna cosa semblant a la compassió. De cop, es gira i se’m queda mirant, amb uns ulls blaus metàl.lic, com el mar.

Missió acomplerta, diu a la tele. Els 3 nois, eufòrics, deixen els comandaments de la playstation al terra i s’eixuguen les mans suoroses amb els texans. Quina passada, aquest videojoc! Has vist? Desprès hi tornem, eh? Els 3 nois tenen gana, i la mare d’un d’ells els crida a berenar. Mengen llet amb galetes, i encara estan neguitosos i emocionats amb el joc. Mentre berenen, sona el timbre. La mare va a obrir. Torna, una mica estranyada, amb un mig somriure. Biel, és per tu. El Biel, més estranyat encara que algú demani per ell en diumenge, obra la porta del pis. Un home vell, molt vell, amb uns ulls blau metàl.lic, com el mar, diu: Hola, Higgins.

dia de reg.

Mon padrí se l'ha deixat en marxa i el tractor ha saltat un parell d'espones d'olivers raquítics que a causa d'un romanticisme de secà fortament arrelat s'entesta a regar. Han vingut amb el camió-ploma i l'han alçat. El mecànic diu que no té res, només ha perdut oli. Els seus brams cansats acompanyaràn els olivers raquítics i les musteles encara alguns dies més.

eclipsat.

Fa dies que no soc jo. Exàmens, selectivitat i demés monejades. Però ja s'ha acabat tot. Arriba l'estiu - i la calor, i els xampús freds amb l'espumeta efervescents presos en alguna terraseta ombrívola-. Total, per anar fent el de sempre, com la lluna. Sortir, un dia a mitges, un dia del tot, descansar alguna vegada al mes. I és que el nostre satèl.lit s'ho pren amb calma. Com deuen ser, les coses, allà dalt?


Ara sona- Here, Air - John Frusciante.

escapada.

No fa gaire, aquesta setmana santa, per no faltar a la tradició gairebé secular que tenim d'anar a fer turista per algun d'aquells mons de déu en aquelles dates, vam anar a la zona del triadó.
Una planura enorme, inhòspita, gravada de bonys i barrancs poc fondos. I allà, al mig de tot això (del no res), les antigues pistes d'esquí. Abandonades, ja fa anys, per problemes d'accés i poca neu. És curiós veure els pilars dels remuntadors, la cafeteria, el telefèric, tot tal i com estava fan 30 anys.Fent un exercici d'arqueologia mental, encara et pots imaginar els esquiadors baixant entre els munts de ferralla i runes. Tot plegat recorda a la pel·lícula El Amanecer. Fa por.



PD: la foto. Un contrapès de remuntador a la pallaresa

3 contes més

Lady C.




Que a casa no hi havia diners era una xafarderia de domini públic. Tothom ho sabia, de fet. Despertàvem en aquell poble una compassió col·lectiva només comparable a la de la trajectòria lliguera de l’equip de futbol local o altres desgràcies similars. Però la cosa arribà al límit un dimarts de mercat, quan la mare no portava prou diners al damunt per pagar tota la compra. Anava a tornar un formatge de bola quan la paradista, la Susi, li va dir –Ep Cristina, què fas? Agafa’l dona, ja m’ho tornaràs. Ja sé que...-Què saps tu?-li va dir la meva mare, envermellida, però mirant-se-la de fit a fit- Ja saps que es diu pel poble –va dir- Diuen que aneu més aviat escuradets...I ma mare, vegeu com n’era, d’orgullosa, va deixar el formatge de bola al munt i enfilà el costerut camí cap a casa.

Aquella mateixa nit va parlar amb mon pare. Ai, mon pare. De nom Josep Feliu, i des de que la fàbrica d’adobs havia tancat, sense professió coneguda. De totes maneres, de tant en tant anaven arribant feixos de bitllets a casa, producte d’un licor infame i aigualit que destil·lava a les corralines i d’algun altre xinxollo. Les forces de l’ordre, ni s’ho rumiaven. Tan sols algun cop trucaven a la porta perquè havien sentit el booum que de tant en tant feia la caldera en explotar. També s’ha de dir que les forces de l’ordre eren en realitat la força de l’ordre, es deia Don Ambrosio però al poble li deien el cèlio, que en la parla híbrida del poble vol dir cec, amb el que el meu pare podia anar subministrant licor a la assedegada població davant dels seus nassos.
Era mon pare, definitivament, el que en aquells temps es deia un maleante.

Malauradament, però, el flux monetari a casa nostra havia passat d’un règim habitual i regular a una cosa cada vegada més puntual i escassa. Per això i altres motius que ara no venen al cas vaig entrar a la banda del Negre. Li deien així perquè de fet ho era, de negre. Negre de Guinea Equatorial. Un paio gros, massís iamb uns músculs enbetumats que deien que podien matar un cavall d'un sol cop de puny. Havia arribat a la baronia ja feia una colla d'anys en circumstàncies rares i ara difícils d'explicar, però la veritat és què veure un negre per aquestes valls perdudes que són la baronia era una cosa ben curiosa.

El cas és que treballava per ell. La meva labor dins de la seua colla era díficil d'explicar. Mai parava quiet, amb el Negre. Poc a poc,fent encàrregcs i portant fardos que mai voler saber que contenien a les tantes de la nit i en llocs indeterminats, vaig anar inpregant-me de l'ambient que respiraven aquells homes cepats de barbes tancades i cames musculoses. Malgrat ser més aviat escarransit i amb amb mostatxo limitat només a una tènue ombra sota el nas, però que em rasurava amb força, amb la secreta esperança de que així s'enfortís, em sentia un home fet i dret. Caminava pel carrer amb les cames ben eixarrancades, content com un gíngol, amb la cara de pòquer convincent que tantes hores m'havien costat davant del mirall.

Val a dir que la meva hombria era directament proporcional a l'escalofó que ocupava dins de la gran piràmide que era la colla del negre. Cada cop que el negre em donava un ceballot afectuós al clatell per la feina ben feta, notava que alguna cosa creixia dintre del meu pit, alguna cosa roent, inexplicable.

El tema econòmic, a casa meva, solucionat. La meva mare podia mirar als ulls totes les paradistes del marcat, i amb sorna, preguntar-les -hi quan valia la parada sencera. La meva mare havia rejovenit, s'arreglava més, estaba més guapa.

Tot el meu món es va ensorrar el dia que el Negre em va portar al Lady's. Us situo. El Lady's era una antiga borda que algú va comprar anys ençà i va convertir en el paradigma del vici a les nostres contrades. El Lady's era una gran família. Meuques, terratinents, capellans i concos compartien taules i begudes dins d'aquell antre. Alguns diuen que allà dins s'hi havia cuit el passat, el present i el futur de la baronia. Era el Lady's el centre neuràlgic de la cara menys amable d'aquelles valls.

Recordo el pessigolleig que vaig notar al cap quan vam entrar, i quan vam seure en uns sofàs atrotinats del fons. Em vaig treure la jaqueta i vaig arronsar el cap en aquelles parets empaperades i ennegrides per la combustió de milions de caliquenyos. Sense saber com em vaig veure envoltat de noies, algunes dones, que em feien carícies mentre el Negre s'ho mirava, rient. Ara el pessigolleig baixava cam a l'estòmac i altres apèndix del cos més pudorosos. Marejat, vaig anar al lavabo.

En tornar, la vaig veure. Tapada només amb unes minúscules calces negres, es moia i s'estirava per la barra americana mentre a baix tot era cridòria. Les cames no em responien. Una mà, paternal, se'm va posar a l'espatlla. Guapa, eh?, va dir el Negre. És nova, no sé de quin racó de món l'han tret, però ho fa molt bé.

Era la meva mare.











La Carlinada




Mossèn Pau es passa les tardes de divendres entre parenostres i avemaries, assegurant una porció de cel a les viudes beates de Solsona. Per no caure d’esvaïment, s’emporta una bosseta amb galetes de santa Tecla i va picant entre lamentacions acuradament estudiades i penediments fingits. Reparteix l’ego te absolvo amb parsimònia, pensant en el bingo i la xocolata amb xurros que l’esperen a ca la Dorotea.

A la torre de les hores ja sonen les sis, i mossèn pau s'afanya, i camina amb rapidesa pel carrer del nou, malgrat les rodonors que amaguen la sotana. Entresuat, arriba al portal i pica mentre recobra l'aire. De seguida surt el porter a rebre'l i mossèn Pau enfila les escales que pugen cap al pis. Obre la porta , passa, i una bravada de de fum de puret i perfum francès el rep. Els contertulians s'adonen de la seua arribada i s'aixequen del seus llocs, alguns fan el gest d'una reverència, però mossèn pau fa que no amb el cap i estira la mà de l'anell, gros com un ruc, perquè la besin. Mossèn Pau està com un peix a l'aigua, i s'escarxofa còmodament en una butaca lluís XVI, mentre una criada li serveix la xocolata en una tassa de porcelana.

Després de tot, Mossèn Pau és algú important a Solsona. Només arribar a la diòcesi, recent sortit del seminari de Tortosa, va veure que aquell païs poblat per vaques i masovers descreguts feia per a ell. Li van donar una parròqiia petita però acollidora, Santa Àgueda, ben a prop de la Catedral. Segons la versió oficial, l'antic capellà de santa Àgueda havia deixat d'oficiar per malaltia, però les males llengües deien que se n'havia anat a Barcelona amb una molinera d'Organyà.

Mentre mira de reüll les anques de la criada que s'escola passadís avall, el batibull torna de nou i del no res surten els cartrons del bingo. A mossèn Pau li hagués agradat jugar a la dama de piques, un joc de cartes francès molt de moda, però que aquí ningú mai no n'ha sentit a parlar. Aquí la botifarra és esport nacional, i les manilles i els asos, sants de provadíssima devoció. A ell, però, la botifarra no li agrada, ni tant sols la de debò; fa pagès.

Mentre algú va cantant els números del bombo, a les taules es desgrana fil per randa tot el noticiari xafarderesc de la ciutat. El nostre mossèn no pica; sap de sobres que la meitat de coses que es xerren a ca la Dorotea són històries que corren, inventades o tant transformades per la vox populi que no valen la pena ser escoltades. Fa que no amb el cap i continua atent al bombo, anant encerclant números al cartró fins que algú diu que els Isabelins ja són a Cervera, i que en un parell de mesos es podrien plantar a Solsona. Mossèn Pau està blanc com, el cartró del bingo. S'ha fet un silenci a mitges, espectant. Algú diu que és impossible que ja siguin a Cervera, i afegeix que si hi són, tiraran enrere de seguida, que a la segarra hi ha un regiment carlí sencer. El nostre capellà respira alleugerit i continua encerclant.

Mossèn Pau crida bingo. Just en aquell moment, com un tro llunyà, una canonada ressona per les parets de la casa. Algú baixa a mirar que passa. Els isabelins! Els Isabelins entren a Solsona!







Costums alimentaris: Herbívors.

Queda poc per començar el curs. Han quedat a casa d'un dels quatre. A poc a poc, van arribant i la casa s'ompla. Tots van amb màniga curta per combatre la calor estival. El més tocat i posat, l'aguanta estoic amb texans llargs. Algunes arrecades llueixen als lòbuls de les orelles.

Han quedat per veure's tots en grup, perquè durant l'estiu, entre colònies i viatges s'han vist poc, i ara que els pares no hi són han aprofitat. Mentre mengen cereals directament de la caixa i comenten la nova disposició del menjador, cadascú va desgranat què ha fet durant l'estiu. L'un ha treballat de forestal, l'altre explica com gairebé es va enrotllar amb una anglesa a la platja, l'altre, que s'ha tret el carnet. L'últim se'ls mira i de la butxaca en treu una bosseta amb marihuana. Diu que l'ha probat aquest estiu, és d'uns amics i és boníssima. Que fliparan com mai.

Mentre un parell juguen a la viedeoconsola per fer temps, el més avesat al món psicotròpic lia el cigarret d'herba, mentre un altre mira embadalit tot el procès. El del canut treu una mica de marihuana de la bossa, i l'esmicola amb les ungles. Demana un cigarret. L'observador s'afanya a treure un cigarret del paquet presumiblement nou de trinca. També vol ser partícep de l'obra. L'altre agafa la cigarreta, i mescla la picadura de tacac ros amb la marihuana. De mentres, els dos de la videoconsola ja s'han aixecat i també observen. El porro ja està liat.

Els quatre són ara a la terrassa, en cadires de plàstic, vora la piscina. El que l'ha liat, com diu l'ètica no escrita del bon fumador, comença. Se'l posa a la boca, i amb el desdeny i la tranquilitat dels fumadors experts, se l'encén, sense fer cas de les flames que pujen prop dels dits. Inhala el fum i el treu pel nas, amb calma. Repeteix el procès fins que en té prou, i el passa als seus companys, que fan el mateix. Ningú parla, però no hi ha tensió, estàn tranquils, conscients de que els pares no arriben fins demà. Algú posa en Bob Marley al mòvil i l'escolten, pesarosos, al ritme que van fumant.

El canut ha durat poc, i ara són dintre, a la galeria, estirats al sofà o al terra, i riuen. Els ulls brillants, la mitja rialla, la mirada còmplice. Parlen. De música, d'esport, de noies, d'estudi. Tot és vague i borrós, però senzill, fàcil. Desprès de fumar tenen gana i algú va a la cuina a buscar més cereals. Torna amb un tres caixes ben plenes. Tots riuen. N'hi haurà prou? - pregunta. Mengen tots i miren a la tele una película de l'oest que els té embadalits. D'esma, algú s'encèn un cigarret. Algú altre diu d'anar a la piscina, i tots, sense pensar-s'ho gens ni mica, es despullen allà mateix just quan a la tele retransemten el moment crucial de la película. Obren la porta de la galeria i es llencen a l'aigua fresca, esquitxant tant com poden. Tots s'estiren als matalassos inflables, i es deixen escalfar pel sol de mitja tarda.

Entre tot, tots quatre s'adormen plàcidament als matalassos, flotant, mentre el cigarret que algú ha encès durant la película ja ha encès l'alfombra i part del sofà.

3 contes del tdr

Déjà vuLes he vist sortint del pub. Es repeteixen en una cadència de gairebé dos metres. No les segueixo per res en especial, però sembla sang, I a mi la sang em fa por. Encara recordo quan a l'escola vaig caure rodó al terra només de veure l'agulla. Potser pel tedi de divendres nit em fa fer coses absurdes, qui sap. No se si podré esbrinar alguna cosa, però tant se val, no hi perdo res. .
La foscor alenteix els passos, però sembla que hi estic apunt d’arribar, ara les gotes s'acompassen en un interval de només mig metre de distància.
Està en un racó , ajagut, mig ocult, al costat de la entrada d’un petit pàrking. Va vestit només amb uns tristos calçotets I uns mitjons. Ric interiorment, tinc els mateixos.
S’ha girat un vent força molest i m’he cordat la jaqueta a l’hora que m’he ajupit.
Ara el tinc just davant meu, en front. Té la cara destrossada; els ulls de vellut, els llavi partit, la cella oberta I li falta un bon tros d'orella. No m’atreveixo a preguntar-li com s’ho ha fet. O qui li ha fet. L'ajudo a aixecar-se, però pesa molt. El portaré al metge. Amb prou feines pot aixecar-se. Trucaré a l'ambulància, està pitjor del que em pensava.

Se'm queda mirant, espantant. Intenta dir alguna cosa, balbuceja. Està delirant. Potser té un cop al cop, o potser va drogat, qui sap. No l'escolto, només miro de frenar-li una mica l'hemorràgia amb el mocador. Està com boig, I no para de sacsejar el cap I apartar-me. Tremola. Em trec la parka I l'hi poso. Se la treu de mala manera I me la tira a la cara. Fent grans esforços, intenta parlar-me, però només emet un so gutural. Deu tindre el nas trencat. Desisteix, I dormita, semiconcient. Malgrat no tenir-ne ni idea, li poso la mà al coll, per mirar-li el pols. Costa trobar-lo I al meu parer és regular però dèbil. Els de l'ambulància tarden molt. Ja fa una bona estona que he trucat. Faig una cigarreta, mentre espero.

Mig paquet més tard, l'ambulància encara no ha arribat. Ara el vent encara bufa més I estic gelat. Maleeixo haver-li deixat la parka, al borratxo aquest. Fa estona que no es mou, I torno per mirar-li el pols un altre cop. Sigui qui sigui, no vull que es mori estant jo per aquí. M'hi acosto, I quan li vaig a posar la mà al coll, es desperta sobresaltat. Espantat, intento retrocedir, però m'agafa el braç amb fermesa I m'estira cap a ell. Ja vénen...ja vénen...corre!

Just en aquell moment se senten les sirenes de l'ambulància en la llunyania. Els parametges baixen amb tot l'arsenal mèdic I fan la seva feina. Em quedo mirant com l'ambulància s'allunya a tota pastilla pels carrers. Torno cap a casa. Els de l'ambulància, per sort m'han tornat la parka I apreto, perquè fa un fred que pela. Vaig caminant, escoltant els meus passos I serrant les dents, pel fred.

Els vec a la plaçeta, no gaire lluny del pis, ja. Només veig les seves siluetes, però és evident que els hi desperto interès. Baixo la vista I miro de passar tant ràpid com puc, sense fer soroll. Són tres o quatre. Camino de pressa. Sento les seves passes darrer meu. Un giscle, una brillantor metàl.lica. Foscor.

Em desperto. Em fa mal el cap, molt mal. Intento parlar, però no puc; baixo la mirada I veig un tub que entra per la meua gola. Estic endollat en un respirador artificial. Una infermera entra I avisa a algú més perquè entri. Doctors, molts, entren. El que sembla el cap se m'acosta I em mira els ulls amb una llum, mentre els altres estan atents I prenen nota. El doctor que em mira els ulls em somriu I diu que he tingut molta sort, que em deixaran com nou I que doni gràcies al que m'ha trobat mig dessagnat a l'entrada d'un pàrquing I ha trucat a l'ambulància.





Diumenge de Cendra
Amb l'oncle Sebastià sempre havíem tingut alguna cosa especial. Al germà conco de la meua mare, malgrat veure'l poc, per les distàncies, sempre li havia tingut molta estima i apreci, i m'agrada recordar que això era mutu. Va ser davant d'ell que em vaig fumar el primer cigarret i era també ell qui em portava a rondar pels bars quan era un nen. Recordo també que sempre aprofitava per passar per casa quan baixava d'Estamariu a Lleida per qualsevol cosa i que sempre hi deixava diners o algun vinatxo infame que feia al seu celleret. Si bé el que teníem ell i jo no entra dins dels estàndards de les relacions oncle-nebot, la nostra era plena, bonica. Era un gran home, i amb la seva pèrdua el portem tots dins d'alguna manera.

La seua mort ens va agafar a mig trasllat. M'havien ofert una feina nova a la capital i vaig dir que sí prèvia consulta dona, fills, amics i parentela. El cas és que ja començàvem a empaquetar quan ens en vam assabentar. Una trucada de l'advocat. Omplir papers. Quins papers? Ah, vaja, no ho sap? I així ens en vam assabentar. No era d'estranyar; rondava ja la setantena i no tenia el cor bé. L'advocat també va explicar que feia quasi un mes que era mort, i que al poble no ho van saber fins que no van esbotzar la porta, quan la veïna es va anar a queixar a l'alcalde de la pudor que feia. Em vaig sentir malament; feia un mes que era mort i jo tant feliç, sense trucar ni re. Però va ser un neguit momentani; l'oncle, ni que s'agués de morir, mai agafava el telèfon.

No hi va haver enterro, només vam posar una esquela al diari, de les barates, amb el nom del mort i dels afligidíssims qui sigui, i un colom a tall d'excusa per omplir una mica. Una camama, però vaig pensar que així ningú podria dir res.
També em vaig assabentar, quan vaig anar a visitar l'advocat, que l'oncle m'havia fet únic beneficiari de la seua herència, a excepció d'un bancalet d'oliveres més aviat lletjot, que havia donat a la parròquia. Quan l'advocat m'ho va dir, gairebé em pixo de riure allà mateix, però em vaig contenir. Tenia un humor ben fi, l'oncle. La partida on hi havia les oliveres es deia partida dels escanyabisbes. Bromes a part, a mi em va tocar la casa, amb vaques incloses, tota la terra, la pleta i el vell range rover amb matrícula d'Andorra. Al testament també parlava d'ell. De les cendres. Que les espargís allà on volgués, amb preferència per la casa dels Archs, uns veïns amb qui havia mantingut un odi viu i continuat per alguna cosa del reg. Després de preguntar-li a l'advocat les possibles conseqüències legals d'anar espargint cendres per les cases d'altri, vaig optar per escampar-les en un altre lloc.

Les cendres van quedar oblidades durant temps, en un prestatge de la casa nova, agafant pols, fins que un diumenge, sense pensar-m'ho gaire, les vaig portar al coll de la peira. A l'oncle sempre li havia agradat, aquell coll. Sense gaira cerimònia, vaig buidar-ne el contingut no gaire lluny de la carretera. Bufava vent i les vaig escampar a ras de terra, però l'urna era buida. Estranyat i confós,vaig tornar a cap a casa.

Els altres ja dormien i vaig sopar sol, pensant en l'urna, encara. A la televisió no hi feien res de bo, però estava neguitós i no podia dormir. Al cap d'una estona, però, estava tant cansat de mirar películes de sèrie B que me'n vaig anar a dormir. Abans d'anar al llit, però, vaig passar per la cuina a fer un mos. Mentre trastejava per la nevera, l'Estefany, la noia de fer feines i cuinera, em va venir i em va preguntar que si algú havia anat a reomplir aquella urna tant lletja amb més espècies, que cuinant tants dies pollastre se li havien acabat.




CaducMalgrat el fred hivernal, els cossos s'entortolliguen i es fonen en petons intensos, salvatges. Les mans d'ell recorren l'anatomia femenina com un obscès, exprimint-li aquells pits durs i rabiosament joves, i escodrinyen amb els dits el pèl rinxolat del seu sexe. Ella és la que ara, àvidament, porta la ma a l'entrecuix d'ell i comença un vaivé rítimic, compassat amb els gemecs i els somics que s'entortolliguen amb la nit.

Prop d'aquest racó, en una terrassa superior, una parella els està observant. Amb recel de ser vistos, al principi, gairebé vergonyosament, algun dels 2 deixa anar un cop d'ull i li diu a l'altre que miri. S’hi apropa i mira. Després li diu que ja està bé, Robert, a veure si ens veuran, deixa'ls tranquils. Però a ell la cosa li agrada. Ara s' ho mira descaradament, i fins i tot, quan nota que els pantalons li tiben, pensa de masturbar-se allà al davant. Al final desisteix i acompanya a la dona al cotxe.

Durant el viatge de tornada, ell sintonitza l'emissora de vells èxits que tant li agrada i ella mira absorta pel vidre entelat, silenciosa. El simposi sobre teràpies naturals ha estat un fiasco. El ponent, un prestigiós doctor gal•lès, tartamudejava i no s'entenia un borrall quan parlava. La gent, avorrida, s'entretenia fent papiroflèxies impossibles amb el fulletó informatiu o simplement dormitava, mentre aquell pobre home feia esforços titànics fer fer-se entendre amb un macarrònic català de Cornwall.

Durant el sopar ha trucat el fill gran, que és fora, al Japó. Diu que ja té ganes de tornar i que ha conegut algú especial. El pare, que riu, s'ennuega amb el pollastre i la mare el mira amb reprovació. Quan penja, el pare s'encén un puret i bromeja sobre la trucada. Que si son fill és un don Joan, que està fet un home, que quin partidàs per la xicota que el pesqui. Pleguen la taula i ell se'n va una estona a la televisió.

És tard i demà treballen els dos, així que van al llit. Tot i que a fora segurament deu estar gelant, a ella li costa dormir, té calor. Es concentra i tanca els ulls, però no pot. El més mínim soroll, fins tan sols un rumor, l'atabala. Es gira i dona voltes, cada cop més neguitosa. Ell ho nota, s'incorpora i encén el llum. Que què et passa, carinyo. Que si estàs bé. Potser el sopar. Aquell pollastre era infumable. Li fa un petó i es posa a dormir serenament.

I mentre ell dorm, ella, al seu cantó del llit, s'encongeix i plora silenciosament pensant en com li agradaria tornar a ser, ni que fos per un instant, com els joves que han vist a la tarda.