3 contes més

Lady C.




Que a casa no hi havia diners era una xafarderia de domini públic. Tothom ho sabia, de fet. Despertàvem en aquell poble una compassió col·lectiva només comparable a la de la trajectòria lliguera de l’equip de futbol local o altres desgràcies similars. Però la cosa arribà al límit un dimarts de mercat, quan la mare no portava prou diners al damunt per pagar tota la compra. Anava a tornar un formatge de bola quan la paradista, la Susi, li va dir –Ep Cristina, què fas? Agafa’l dona, ja m’ho tornaràs. Ja sé que...-Què saps tu?-li va dir la meva mare, envermellida, però mirant-se-la de fit a fit- Ja saps que es diu pel poble –va dir- Diuen que aneu més aviat escuradets...I ma mare, vegeu com n’era, d’orgullosa, va deixar el formatge de bola al munt i enfilà el costerut camí cap a casa.

Aquella mateixa nit va parlar amb mon pare. Ai, mon pare. De nom Josep Feliu, i des de que la fàbrica d’adobs havia tancat, sense professió coneguda. De totes maneres, de tant en tant anaven arribant feixos de bitllets a casa, producte d’un licor infame i aigualit que destil·lava a les corralines i d’algun altre xinxollo. Les forces de l’ordre, ni s’ho rumiaven. Tan sols algun cop trucaven a la porta perquè havien sentit el booum que de tant en tant feia la caldera en explotar. També s’ha de dir que les forces de l’ordre eren en realitat la força de l’ordre, es deia Don Ambrosio però al poble li deien el cèlio, que en la parla híbrida del poble vol dir cec, amb el que el meu pare podia anar subministrant licor a la assedegada població davant dels seus nassos.
Era mon pare, definitivament, el que en aquells temps es deia un maleante.

Malauradament, però, el flux monetari a casa nostra havia passat d’un règim habitual i regular a una cosa cada vegada més puntual i escassa. Per això i altres motius que ara no venen al cas vaig entrar a la banda del Negre. Li deien així perquè de fet ho era, de negre. Negre de Guinea Equatorial. Un paio gros, massís iamb uns músculs enbetumats que deien que podien matar un cavall d'un sol cop de puny. Havia arribat a la baronia ja feia una colla d'anys en circumstàncies rares i ara difícils d'explicar, però la veritat és què veure un negre per aquestes valls perdudes que són la baronia era una cosa ben curiosa.

El cas és que treballava per ell. La meva labor dins de la seua colla era díficil d'explicar. Mai parava quiet, amb el Negre. Poc a poc,fent encàrregcs i portant fardos que mai voler saber que contenien a les tantes de la nit i en llocs indeterminats, vaig anar inpregant-me de l'ambient que respiraven aquells homes cepats de barbes tancades i cames musculoses. Malgrat ser més aviat escarransit i amb amb mostatxo limitat només a una tènue ombra sota el nas, però que em rasurava amb força, amb la secreta esperança de que així s'enfortís, em sentia un home fet i dret. Caminava pel carrer amb les cames ben eixarrancades, content com un gíngol, amb la cara de pòquer convincent que tantes hores m'havien costat davant del mirall.

Val a dir que la meva hombria era directament proporcional a l'escalofó que ocupava dins de la gran piràmide que era la colla del negre. Cada cop que el negre em donava un ceballot afectuós al clatell per la feina ben feta, notava que alguna cosa creixia dintre del meu pit, alguna cosa roent, inexplicable.

El tema econòmic, a casa meva, solucionat. La meva mare podia mirar als ulls totes les paradistes del marcat, i amb sorna, preguntar-les -hi quan valia la parada sencera. La meva mare havia rejovenit, s'arreglava més, estaba més guapa.

Tot el meu món es va ensorrar el dia que el Negre em va portar al Lady's. Us situo. El Lady's era una antiga borda que algú va comprar anys ençà i va convertir en el paradigma del vici a les nostres contrades. El Lady's era una gran família. Meuques, terratinents, capellans i concos compartien taules i begudes dins d'aquell antre. Alguns diuen que allà dins s'hi havia cuit el passat, el present i el futur de la baronia. Era el Lady's el centre neuràlgic de la cara menys amable d'aquelles valls.

Recordo el pessigolleig que vaig notar al cap quan vam entrar, i quan vam seure en uns sofàs atrotinats del fons. Em vaig treure la jaqueta i vaig arronsar el cap en aquelles parets empaperades i ennegrides per la combustió de milions de caliquenyos. Sense saber com em vaig veure envoltat de noies, algunes dones, que em feien carícies mentre el Negre s'ho mirava, rient. Ara el pessigolleig baixava cam a l'estòmac i altres apèndix del cos més pudorosos. Marejat, vaig anar al lavabo.

En tornar, la vaig veure. Tapada només amb unes minúscules calces negres, es moia i s'estirava per la barra americana mentre a baix tot era cridòria. Les cames no em responien. Una mà, paternal, se'm va posar a l'espatlla. Guapa, eh?, va dir el Negre. És nova, no sé de quin racó de món l'han tret, però ho fa molt bé.

Era la meva mare.











La Carlinada




Mossèn Pau es passa les tardes de divendres entre parenostres i avemaries, assegurant una porció de cel a les viudes beates de Solsona. Per no caure d’esvaïment, s’emporta una bosseta amb galetes de santa Tecla i va picant entre lamentacions acuradament estudiades i penediments fingits. Reparteix l’ego te absolvo amb parsimònia, pensant en el bingo i la xocolata amb xurros que l’esperen a ca la Dorotea.

A la torre de les hores ja sonen les sis, i mossèn pau s'afanya, i camina amb rapidesa pel carrer del nou, malgrat les rodonors que amaguen la sotana. Entresuat, arriba al portal i pica mentre recobra l'aire. De seguida surt el porter a rebre'l i mossèn Pau enfila les escales que pugen cap al pis. Obre la porta , passa, i una bravada de de fum de puret i perfum francès el rep. Els contertulians s'adonen de la seua arribada i s'aixequen del seus llocs, alguns fan el gest d'una reverència, però mossèn pau fa que no amb el cap i estira la mà de l'anell, gros com un ruc, perquè la besin. Mossèn Pau està com un peix a l'aigua, i s'escarxofa còmodament en una butaca lluís XVI, mentre una criada li serveix la xocolata en una tassa de porcelana.

Després de tot, Mossèn Pau és algú important a Solsona. Només arribar a la diòcesi, recent sortit del seminari de Tortosa, va veure que aquell païs poblat per vaques i masovers descreguts feia per a ell. Li van donar una parròqiia petita però acollidora, Santa Àgueda, ben a prop de la Catedral. Segons la versió oficial, l'antic capellà de santa Àgueda havia deixat d'oficiar per malaltia, però les males llengües deien que se n'havia anat a Barcelona amb una molinera d'Organyà.

Mentre mira de reüll les anques de la criada que s'escola passadís avall, el batibull torna de nou i del no res surten els cartrons del bingo. A mossèn Pau li hagués agradat jugar a la dama de piques, un joc de cartes francès molt de moda, però que aquí ningú mai no n'ha sentit a parlar. Aquí la botifarra és esport nacional, i les manilles i els asos, sants de provadíssima devoció. A ell, però, la botifarra no li agrada, ni tant sols la de debò; fa pagès.

Mentre algú va cantant els números del bombo, a les taules es desgrana fil per randa tot el noticiari xafarderesc de la ciutat. El nostre mossèn no pica; sap de sobres que la meitat de coses que es xerren a ca la Dorotea són històries que corren, inventades o tant transformades per la vox populi que no valen la pena ser escoltades. Fa que no amb el cap i continua atent al bombo, anant encerclant números al cartró fins que algú diu que els Isabelins ja són a Cervera, i que en un parell de mesos es podrien plantar a Solsona. Mossèn Pau està blanc com, el cartró del bingo. S'ha fet un silenci a mitges, espectant. Algú diu que és impossible que ja siguin a Cervera, i afegeix que si hi són, tiraran enrere de seguida, que a la segarra hi ha un regiment carlí sencer. El nostre capellà respira alleugerit i continua encerclant.

Mossèn Pau crida bingo. Just en aquell moment, com un tro llunyà, una canonada ressona per les parets de la casa. Algú baixa a mirar que passa. Els isabelins! Els Isabelins entren a Solsona!







Costums alimentaris: Herbívors.

Queda poc per començar el curs. Han quedat a casa d'un dels quatre. A poc a poc, van arribant i la casa s'ompla. Tots van amb màniga curta per combatre la calor estival. El més tocat i posat, l'aguanta estoic amb texans llargs. Algunes arrecades llueixen als lòbuls de les orelles.

Han quedat per veure's tots en grup, perquè durant l'estiu, entre colònies i viatges s'han vist poc, i ara que els pares no hi són han aprofitat. Mentre mengen cereals directament de la caixa i comenten la nova disposició del menjador, cadascú va desgranat què ha fet durant l'estiu. L'un ha treballat de forestal, l'altre explica com gairebé es va enrotllar amb una anglesa a la platja, l'altre, que s'ha tret el carnet. L'últim se'ls mira i de la butxaca en treu una bosseta amb marihuana. Diu que l'ha probat aquest estiu, és d'uns amics i és boníssima. Que fliparan com mai.

Mentre un parell juguen a la viedeoconsola per fer temps, el més avesat al món psicotròpic lia el cigarret d'herba, mentre un altre mira embadalit tot el procès. El del canut treu una mica de marihuana de la bossa, i l'esmicola amb les ungles. Demana un cigarret. L'observador s'afanya a treure un cigarret del paquet presumiblement nou de trinca. També vol ser partícep de l'obra. L'altre agafa la cigarreta, i mescla la picadura de tacac ros amb la marihuana. De mentres, els dos de la videoconsola ja s'han aixecat i també observen. El porro ja està liat.

Els quatre són ara a la terrassa, en cadires de plàstic, vora la piscina. El que l'ha liat, com diu l'ètica no escrita del bon fumador, comença. Se'l posa a la boca, i amb el desdeny i la tranquilitat dels fumadors experts, se l'encén, sense fer cas de les flames que pujen prop dels dits. Inhala el fum i el treu pel nas, amb calma. Repeteix el procès fins que en té prou, i el passa als seus companys, que fan el mateix. Ningú parla, però no hi ha tensió, estàn tranquils, conscients de que els pares no arriben fins demà. Algú posa en Bob Marley al mòvil i l'escolten, pesarosos, al ritme que van fumant.

El canut ha durat poc, i ara són dintre, a la galeria, estirats al sofà o al terra, i riuen. Els ulls brillants, la mitja rialla, la mirada còmplice. Parlen. De música, d'esport, de noies, d'estudi. Tot és vague i borrós, però senzill, fàcil. Desprès de fumar tenen gana i algú va a la cuina a buscar més cereals. Torna amb un tres caixes ben plenes. Tots riuen. N'hi haurà prou? - pregunta. Mengen tots i miren a la tele una película de l'oest que els té embadalits. D'esma, algú s'encèn un cigarret. Algú altre diu d'anar a la piscina, i tots, sense pensar-s'ho gens ni mica, es despullen allà mateix just quan a la tele retransemten el moment crucial de la película. Obren la porta de la galeria i es llencen a l'aigua fresca, esquitxant tant com poden. Tots s'estiren als matalassos inflables, i es deixen escalfar pel sol de mitja tarda.

Entre tot, tots quatre s'adormen plàcidament als matalassos, flotant, mentre el cigarret que algú ha encès durant la película ja ha encès l'alfombra i part del sofà.